Category Archives: Retrats

El President Mas i jo.

Ara / Pere Tordera

Fa poc m’he hagut d’enfrontar a una de les situacions més desagradables des que sóc a Austràlia: em van fer fora de casa, vaig ser acollit per familia de llaços llunyans que tinc a prop a Sydney i per això la meva família i jo no ens vam entendre i vam tenir certes discussions de les quals no entraré en detalls ara mateix, i per postres a la mateixa setmana també em fan fer fora de la feina que em permetía pagar-me un lloguer amb tranquil·litat. És a dir, les he passat putes. M’he trobat sol i en alguna ocasió he pensat d’enviar-ho tot a la merda i tornar a casa abans del març.

Però aquest post no és per explicar-vos fil per randa què ha passat, amb tota la èpica que pugui haver, ni per llepar-me les ferides en públic – això ja ho faig en privat – , sinó que més que res ho trobo del tot adient per fer una analogía entre el que m’ha passat durant aquests dies i el que ha passat amb la jornada electoral aquesta nit passada (per a mi, aquest matí mateix) amb el President Mas i CiU en general.

Encara que sé que us atrau més el morbo de sentir el comentari esfereidor de com m’han fet fora de casa i de la feina que no pas que us expliqui la obvietat sobre el President Mas, us foteu i espereu a que escrigui el llibre. I el compreu i em feu una mica més ric, si us plau. Continua llegint

Anuncis

9 comentaris

Filed under Australia, Cagades en la puta mare que els va parir., politiqueig, Retrats

La Iaia Carolina és centenària!

La meva Iaia Carolina va nèixer el 1 de novembre de 1910, tot just dos dies després que es fundés la CNT a Barcelona i enmig d’una vaga general indefinida a Sabadell. Però això tan li feia, perque va nèixer a Castellar.

Sempre m’explicava que quan tenia sis anys i anava cap a casa va trobar-se amb un cotxe pel camí. Quan ho va explicar a casa no se la van voler creure. I dos anys més tard va veure el primer avió que volava per sobre de Catalunya, que va passar per sobre de Sant Julià d’Altura, on vivia aleshores.

La Iaia Carolina ha viscut la monarquía d’Alfons XIII durant la seva infantesa, la República durant la seva joventut, la Guerra Civil durant el seu pas a la vida adulta i ha sobreviscut a 40 llargs anys de franquisme. Va viure la apertura amb moltes ganes, va veure cóm es restauraven els drets i l’autogovern del seu poble… I encara sort que últimament no se n’adona gaire del que passa, tant en política com en general, perque segur que, coneixent-la com era quan tenia la llucidesa suficient com per saber què posaven a la tele, posaria el crit al cel.

La Iaia Carolina ha sigut una dona forta fins fa poc. Les circumstàncies de la vida i una embòlia pulmonar (un ensurt que vam pensar que no en sortiria) ara fa dos anys la han postrat en una cadira de rodes sense poder sortir de casa. Però amb 85 anys es negava a portar bastó quan la gent el començava a fer servir als 60, i encara anava al Mercat Central, a un kilómetre i pico de casa, a fer la compra cada setmana. I encara tenia temps de fer de cangur dels meus germans, quan jo encara no havia nascut, i emportar-se’ls al Cinema Imperial a veure “La guerra de las galaxias” o “2001. Una odisea en el espacio”. Pel que fa a mi, cada dissabte al vespre, quan tornava de l’esplai, els meus pares sopaven fora i a mi m’enviaven a sopar amb la Iaia Carolina. Si he de ser sincer, a mi no em feia gaire gràcia, però me n’oblidava quan em feia bistec amb patates rosses. Quin art que tenia per fer les patates rosses, senyors! Quin art!

La seva flama s’està apagant ara, però. Sobretot des d’aquell ensurt. Una embòlia pulmonar ja és prou greu per qualsevol però per una persona de 97 anys… Però se’n va sortir, i quan va tornar a casa va dir amb una patxorra impressionant que ens va fer esclafir de riure a tots: “Jo m’espero encara un parell d’anys, que l’Alcalde m’ha de donar un ram de flors!”.

I, efectivament, ahir va venir l’Alcalde de Sabadell a casa seva a donar-li el seu ram de flors. Va ser de les coses més entranyables que he viscut en temps. Tot s’ha de dir: no sóc gaire fan del Bustos, però no cada dia es fan 100 anys i vé l’Alcalde per portar-te un ram de flors a casa i anomenar-te “filla predilecta” de la ciutat on has viscut gairebé tota la vida.

Iaia Carolina, per molts anys!

1 comentari

Filed under Família, Retrats

Jordi Pujol

Acabo de tornar tot just de Barcelona de veure al President Jordi Pujol. Tot un mite vivent, aquest home. No era la primera vegada que el sentia parlar en petit comité, ja va venir fa uns quants anys a la Facultat a fer una conferència on, potser degut a que els exàmens estaven a prop, no va arribar a omplir la meitat de la 201, l’Aula Magna. Tampoc ha sigut la vegada que l’he tingut més a prop, si voleu que us digui la veritat. Li vaig donar la mà quan jo treballava al CCCB i ell va venir a fer una conferència allà.

Però avui he tingut la sort d’endinsar-me a la cova del drac, el seu despatx del Centre d’Estudis Jordi Pujol que té al Passeig de Gràcia, amb la resta de companys de classe i, sobretot, gràcies a la meravella de professora de Seminari que tenim, que ens ha portat fins allà gairebé de la maneta. Continua llegint

Deixa un comentari

Filed under Retrats