El periple europeu de CDC

Segons algunes enquestes que s’han anat publicant als diaris editats a Catalunya, una gran part de catalans es senten primer catalans, després europeus i en tercer lloc espanyols. Tot i això, Europa, entesa cóm a les institucions de la Unió Europea, continua sent una gran desconeguda per a la majoría de població. Saben que la Unió Europea és important i que ser ciutadà europeu cada vegada afecta cada vegada de manera més directa a la vida quotidiana,. L’Euro, el mercat comú, el passaport europeu, el programa Erasmus i altres iniciatives han suposat una millora en la qualitat de vida dels catalans i una finestra a la resta de països de la Unió. Però tot i això,  també és cert que molts catalans no sabríen explicar què és el Consell d’Europa o per què serveix exactament el Parlament Europeu.

Els primers passos d’un projecte de Catalunya Europea

Convergència i Unió sempre ha tingut representació a les institucions europees des que al 1986 Espanya es va incorporar a la aleshores Comunitat Econòmica Europea. Cóm a membre de ple dret, el Parlament Espanyol va haver d’enviar una delegació d’ofici de diputats al Parlament Europeu i CiU hi va enviar a Carles Gasòliba. En aquella mateixa delegació del Congrès dels Diputats també hi havia altres catalans pioners, cóm ara Eduard Punset i Federico Mayor Zaragoza, representants del CDS, Antonio Gutierrez Díaz, “Guti”, per Izquierda Unida, Joan Colom i Xavier Rubert de Ventós pel PSC-PSOE i Domènec Romera pel PP.

Cóm aquests delegats actuaven d’ofici i no havien estat sotmesos a les urnes, al 1987 es van celebrar eleccions al Parlament Europeu a Espanya. A Convergència i Unió li va anar prou bé, va treure dos escons més: el de la membre d’Unió Concepció Ferrer i el de l’economista i Creu de Sant Jordi Joaquim Muns i Albuixec, un fitxatge de Pujol cóm a independent que només va durar al cóm a eurodiputat dos anys, fins a les següents eleccions al Parlament Europeu.

Si Pujol va significar la recuperació d’una Generalitat democràtica el 1980, sis anys després, amb l’entrada d’Espanya a la Unió Europea, la seva manera de fer política, el “fer país”, va adquirir una nova dimensió. El somni de Churchill d’uns “Estats Units d’Europa” no afebleix la posició de Catalunya davant del món, sinó que, segons la visió de Pujol, Catalunya ha de participar activament en el desenvolupament d’unes institucions i d’una identitat europea. L’ideal de la Comunitat Econòmica Europea per la Convergència de Pujol –i la que continua mantenint la de Mas davant de la UE-  és la d’una Europa unida que supera les ferides de la II Guerra Mundial hauría de ser una Europa que garantís els Drets Humans als seus ciutadans, entre aquests, el dret a l’autodeterminació dels pobles. I això, en el cas de Pujol, venint d’una dictadura significa que Europa era una oportunitat perque Catalunya tornés a tenir dignitat. Per Marc Guerrero, vicepresident del Partit dels Liberals Europeus Demòcrates i Reformistes (ELDR), “Europa és el marc polític d’actuació de Catalunya. Un espai de llibertat, democràcia i benestar social com cap altre al món. Quan més presents i amb més influència a Europa siguem més potencialitat d’assolir els nostres sommis col·lectius tindrem.”

Quan al 1982 Espanya encara no formava part de la Comunitat Econòmica Europea, el Govern de Convergència ja va fer un apropament important per tal que les relacions entre Catalunya i Europa fossin les millors possibles fundant el Patronat Català Pro-Europa. Aquest patronat va rebre el suport de diverses entitats privades per tal de promoure la projecció civil de Catalunya a Europa, així cóm la internacionalització a l’àmbit europeu de la societat catalana. Carles Gasòliba va ser-ne nomenat president fins al 2003, amb l’arribada a la Generalitat del tripartit.

Avui dia el Patronat Català Pro-Europa ha passat a ser el Patronat Catalunya Món, que persegueix els mateixos objectius, però a nivell mundial.

Carles Gasòliba es va instituïr, per tant, cóm a l“Home fort” de Convergència al Parlament Europeu entre 1986 i 2004, encara que entre 1999 i 2002 va haver de compartir aquest “honor” juntament amb el ja històric Pere Esteve. Un acte que per molts dins del partit va ser vist cóm un “desterrament”, ja que Esteve va ser molt crític amb els pactes que Jordi Pujol va fer amb el PP, tant al Parlament cóm al Congrés dels Diputats.

Esteve va passar sense pena ni glòria per l’Eurocàmbra, diuen algunes males llengües des de la Fundació Catalanista i Demòcrata (i cóm atestigua la seva fulla de serveis). El cert és que quan va tornar d’Estrasburg el primer que va fer va ser marxar de Convergència i anar-se’n a Esquerra. Les relacions personals amb els dirigents del carrer Còrsega van quedar tan malmeses que quan va morir de càncer, al 2007, moltes de les personalitats del partit no van anar al seu funeral.

Al 1994 Convergència va decidir unir-se al grup parlamentari de l’Aliança Liberal Democrata Europeu (ALDE), el tercer grup més important de l’Eurocàmara, després del Grup Popular i del Grup Socialista europeu, per tal de fer de trobar un aixopluc davant dels grans grups europarlamentaris que s’estaven formant aleshores. Cal esmentar que mentre els dos grans han anat canviant l’ordre pel que fa a nombre d’escons des de 1986, els altres grups “minoritaris”, és a dir l’ALDE, els Conservadors, els Verds i els Euroescèptics, sempre han mantingut el mateix ordre d’escons.

Cal mencionar que dins de l’ALDE també s’hi troba integrat el Partit Nacionalista Basc, cóm a membre del Partit Demòcrata Europeu, representat actualment per la diputada Izaskun Bilbao.

Al 2004, Gasòliba, cóm també va fer la diputada per Unió Concepció Ferrer (inscrita al Grup dels Populars Europeus), decideix retirar-se de la política europea, passant a ser Senador designat pel Parlament de Catalunya. Gasòliba deixa una fulla de serveis a l’alçada de qui ha estat tant de temps en un escó: Vicepresident del Grup Liberal, Democràtic i Reformista, membre de la Comissió d’Assumptes Econòmics i Monetaris en moments clau per al llançament de l’Euro, Delegat per a les Relacions amb el Japó i pels Països de l’Amèrica Central i Mèxic. D’ell es diu que va ser un dels principals actors per que al 1999 l’Emperador del Japó Akihito rebés a Pujol durant una hora al Palau Imperial de Tòquio (quan, per exemple, una audiència papal als Reis d’Espanya no supera els 20 minuts de duració).

Dit i fet, des de la direcció de Convergència s’escull a un polític jove (41 anys) però experimentat al Parlament de Catalunya i al Congrés dels Diputats, a més a més que es tractava el net de Cambó, Ignasi Guardans, cóm el seu successor. Tot i això, en el transcurs d’aquesta decisió també va sonar, i amb molta força, el nom del ja ex president de la Generalitat Jordi Pujol cóm a possible cap de llista.

Guardans, un eurodiputat treballador i polèmic

Entre el 2000 i el 2004 Europa va patir una de les transformacions més profundes. La posada en circulació de l’Euro, l’ampliació més gran que havia fet mai la Unió a països que, precisament, havien estat sota òrbita soviètica i l’intent de posar en marxa una Constitució Europea fan que la imatge de la Unió s’enforteixi i que la població comenci a pendre més consciència del fet que significa ser ciutadà europeu.

No obstant, el nou mil·leni també s’enceta amb la massacre de les Torres Bessones l’11 de Setembre del 2001. Els atemptats d’Al Qaeda posen sobre la taula del President Bush el tema de la seguretat cóm a prioritari. Tres anys més tard, l’11 de Març de 2004 amb l’atemptat d’Atocha i el del 7 de Juliol de 2005 a diverses línies del metro de Londres el debat entre seguretat i llibertat individual es trasllada a Europa. És en aquest context quan Europa decideix posar més controls als aeroports, en vistes dels controls que també existeixen als aeroports dels Estats Units. Però les mesures de seguretat resulten ser confuses i moltes vegades als usuaris europeus són sotmesos a pràctiques abusives.

És en aquest context quan Ignasi Guardans protagonitza un petit altercat a l’Aeroport de El Prat el gener de 2008 quan es nega a treure’s les sabates al control de seguretat. Aquest fet salta a la premsa i Guardans es torna popular per un moment.

Guardans va estar cóm a substitut a la Comissió de Llibertats Civils, Justícia i Afers Domèstics, així com també a la Delegació per a les Relacions amb els Estats Units. La Comissió de Llibertats Civils va ser, precisament, la responsable de les mesures de seguretat. Unes mesures que Guardans va trobar abusives des d’un primer moment. Degut en part a la pressió mediàtica a partir del cas de Guardans, les mesures de seguretat als aeroports europeus han d’estar ben visibles als usuaris.

Tot i que Guardans sigui reconegut més pel seu episodi amb un guàrdia de seguretat i un Guàrdia Civil que se li van posar “xulos”, va ser reconegut dues vegades cóm a “Eurodiputat de l’any” per l’Associació de Premsa del Parlament Europeu. I la veritat, la seva fulla de serveis és extraordinària. En quatre anys ha format part de les comissions més importants en aquell moment, així cóm també va ser vicepresident de la Comissió de Comerç Internacional fins i tot va ser membre de la anomenada “Comissió Temporal sobre la Suposada Utilització de Països Europeus per la CIA pel Transport i la Detenció Il·legal de Presoners”, que l’Eurocambra va obrir quan es va descobrir que avions carregats de presoners de la guerra d’Iraq amb destinació Guantanamo van repostar a l’aeroport de Palma. I una cosa que pot resultar si més no impactant: al seu perfil de diputat de la web del Parlament Europeu hi ha penjat el full d’assistència. De 288 dies que el Parlament va estar obert durant la legislatura, Guardans hi va anar 260. Per acabar-ho d’adobar, el novembre del 2008 Guardans era un dels membres de la delegació espanyola a Bombai durant la matança de 173 persones i més de 327 ferits en un atac terrorista a cinc hotels de la ciutat, entre ells l’Oberoi Trident, on s’hostatjava la delegació. Guardans va criticar el paper d’Esperanza Aguirre, Presidenta de la Comunitat de Madrid, que va ser evacuada deixant enrere la resta de la delegació.

Amb aquest currículum, la Carrera política de Guardans a Europa hauría sigut brillant, i envoltada d’una certa èpica després del que va succeïr a Bombai. Si no hagues sigut perque Guardans va criticar, primer en privat i més tard davant la premsa, el projecte d’Artur Mas de la Casa Gran del Catalanisme, a finals del 2007.

Amb la Casa Gran del Catalanisme, Mas volía captar, principalment, el vot dels d’Esquerra Republicana que no estaven d’acord amb la creació del segon tripartit i intentar desvincular-se d’una possible “sociovergència”, així cóm també espolsar-se la pols dels pactes amb el Partit Popular que es van fer a finals dels 90 i principis dels 00.

Guardans, que forma part de l’ala “no-soberanista” de Convergència, va declarar davant la premsa que “No entenc què és la Casa Gran del Catalanisme” i la va comparar amb el Fòrum de les Cultures perque “tothom diu que sap el que és però tothom m’ho explica d’una manera diferent”.

Mas no va permetre que el representant del partit més important de Catalunya a Europa critiqués el seu projecte personal i va decidir subtituïr-lo per Ramon Tremosa, un economista amb força renom dins de l’àmbit acadèmic i empresarial. Tremosa significava una aposta personal molt forta per Mas, ja que amb ell es reforçava la imatge sobiranista que hauría de tenir CDC de cara a les eleccions del 2010. També, segons algunes fonts de l’ELDR, es volía igualar, o si més no superar, la imatge de Guardans pel que fa a la gestió al Parlament Europeu. I per això es va triar a Tremosa, un home seriós, treballador i amb empenta, segons diuen a Convergència. I sobiranista.

Actualment Guardans és el director de l’Instituto de Cinematografía y Artes Audiovisuales, un òrgan que depen del Ministerio de Cultura de Ángeles Gonzalez-Sinde. Una posició bastant incómode per Convergència, ja que sempre ha reivindicat la supressió d’aquest ministeri perque té la majoría de competències traspassades a les comunitats autònomes. De fet, les JNC van demanar la expulsió de Guardans de Convergència Democràtica.

El partit europeu de Convergència

Convergència està integrat en un partit europeu, l’European Liberal Democrat and Reform party (ELDR). No s’ha de confondre el partit amb el grup parlamentari, l’ALDE, que també està format, cóm s’ha dit abans, pel Partit Demòcrata Europeu.

L’ELDR està format per 49 partits de 34 països europeus (siguin de la Unió Europea o no) entre els quals també hi ha Unió Mallorquina i el Partit Liberal d’Andorra. Convergència n’és membre de ple dret des del 2005, quan es va fer el congrés a Sofia, Bulgària.

Justament, el passat novembre CDC va organitzar el congrés de l’ELDR a l’Hotel Hilton de Diagonal Mar, a Barcelona, amb notable èxit, ja que hi van assistir prop de 200 compromissaris de gairebé tots els països. En aquest mateix congrés Marc Guerrero, patró i cap de la secció de Projecció Internacional de la Fundació CatDem (l’antiga Fundació Trias Fargas) i membre de la executiva de Convergència Democràtica, va ser nomenat cóm a tercer vicepresident de l’ELDR, convertint-se així en el segon català a estar al buró d’un partit europeu després que Concepció Ferrer, d’Unió Democràtica, arribés a ser també vicepresidenta de l’aleshores Unió Europea Democristiana, que a finals dels 90 es va rebatejar cóm a Partit Popular Europeu.

Enmig del congrés de l’ELDR es va designar a Herman Van Rompuy cóm a primer President Permanent del Consell Europeu. És a dir, cóm a primer President d’Europa. Aquesta decisió es va pendre poc després que al referendum d’Irlanda guanyés el “Sí” a Tractat de Lisboa i que, finalment, Txèquia el ratifiqués. Els comentaris de tot tipus no es van fer esperar. Des del “jo no sé qui és” d’algún congressista fins al “és una llàstima que sigui conservador” per part d’algun membre de les joventuts. L’ex-primer ministre belga, Guy Verhofstadt, va deixar anar un “encara sort que és flamenc” des de la tribuna d’oradors que va provocar el riure de part dels qui estaven a la sala. Tot i així, el descontentament per cóm s’havia pres aquesta decisió, de manera poc clara i d’esquenes al ciutadà, era general. De totes maneres, fonts molt properes a Guerrero i a Tremosa, van coïncidir en que, després de la maniobra per escollir a Van Rompuy, es tractava d’una elecció si fa no fa, favorable per a tothom, perque escollint a algú de perfil baix Europa s’estalviaría discussions entre països.

Davant d’aquest tipus de maniobres que Tremosa en va anomenar “de mètode soviètic”, l’ELDR es proposa la creació d’unes eleccions europees úniques per tal que els ciutadans puguin escollir un govern Europeu, que el Parlament tingui funcions reals legislatives, i no només regulatòries, que la Unió Europea també recapti impostos i pugui tenir infraestructures pròpies a partir de projectes comuns dels diferents països que la integren. De fet, aquest és el camí que proposa Tremosa: “Europa és un club d’estats, però veig que la manera més eficient pels catalans de guanyar llibertat és aprofundir en la Unió Europea”.

En quant al fet que Europa és “un club d’estats”, també cal afegir que l’ALDE és l’únic grup parlamentari on els seus diputats en bloc van votar a favor de la independència de Kòsovo. “És que fins i tot el Partit Liberal Serbi (afiliat a l’ELDR) és l’únic partit de Sèrbia que està a favor de la independència de Kòsovo”, afirma Tremosa. Sobre aquest fet també apunta Marc Guerrero que “l’ELDR és clarament de les tres grans famílies polítiques europees (conservadora, socialista, liberal) la que fonamenta la seva actuació en el paper de la ciutadania per sobre dels Estats”. Tot i això, Guerrero també apunta que “Avui en dia, el pes dels Estats és cada cop menor però no podem ignorar que en les relacions internacionals els qui tenen més pes encara són ells.”

Ramon Tremosa i Marc Guerrero són dos bons exemples del replantejament que estan tenint alguns partits nacionals o estatals envers a la gent que envia a les institucions europees. En quant fa poc més de cinc anys Europa era vist per a molts polítics cóm un “cementiri d’elefants”. Ara sembla que hi ha una voluntat per part dels partits europeus de “rejovenir” les institucions comunitàries. De fet, i amb les excepcions de Pere Esteve, que en tenia 57, i de Joaquim Muns, amb 51 anys, Convergència ha enviat a Brussel·les i a Estrasburg a polítics relativament joves. Gasòliba tenia 41 anys quan se n’hi va anar al 1986. Guardans 40. I Tremosa també en tenia 41, mentre que el nou vicepresident de l’ELDR té 40 anys. Poc a veure amb altres partits on hi envien polítics que les han vist de tots colors als seus Parlaments estatals, nacionals o regionals per tal que “facin servir la seva experiència adquirida”. De fet, amb la seva pujada a la vicepresidència de l’ELDR, Marc Guerrero destaca: “Sóc el vicepresident més jove de l’història del Partit liberal demòcrata europeu. Un fet que m’omple d’orgull i coratge per fer una bona tasca al servei d’Europa i de Catalunya.”

Tremosa i els nous reptes d’Europa

“Europa ha frenat perque ha passat de 15 a 27 països i perque alguns membres han vist que prenien mal amb Europa. El que va començar cóm una idea romàntica i en plan de conya, “ara farem Europa i tal” té costos desmuntant centralismes d’estat i monopolis ineficients”. Qui parla així és Ramon Tremosa, un economista redomat, doctor en Econòmiques per la Universitat de Barcelona el 1999 amb una tesi referida a l’impacte de la política monetària sobre els resultats empresarials en la manufactura catalana. Professor titular del Departament de Teoria Econòmica de la UB i investigador del Centre d’Anàlisi Econòmica i de les Polítiques Socials (CAEPS). Al Parlament Europeu és membre de la Comissió d’Assumptes Econòmics i Monetaris, de la de Transports i Turisme i ara mateix també està a la Comissió Especial sobre la Crisi Finançera, Econòmica i Social, així cóm també és membre de les Delegacions per les Relacions amb la República Popular de la Xina, Israel i Euromediterrània i la seva targeta de visita està en anglès i en català. Cal remarcar que la cara escrita en català s’ha retocat el logo del Parlament Europeu per encabir-hi el nóm de l’Eurocambra en català.

Tremosa és un home seriós. Tan seriós que quan un el veu, no sap si somriure o no. Però és un home cordial. Guardans i Tremosa no tenen bones relacions. Només fa falta preguntar-li a Tremosa què creu que hagués fet Guardans amb tot l’assumpte de l’avió de Denver i els escàners corporals. No és una pregunta fàcil de contestar, però en qualsevol cas ell contesta que “en certes ocasions, personalment, estaría més tranquil si em fessin la foto i em deixessin passar”.

Tremosa s’enfronta a la primera Presidència Europea “doble” després del Tractat de Lisboa: per una part Herman Von Rompuy, president permanent del Consell d’Europa, i per l’altre José Luís Rodriguez Zapatero, en tant cóm a primer ministre del país de torn que li toca la presidència d’aquest mateix organisme: “Amb el Tractat de Lisboa, a Zapatero se li ha acabat la bicoca. Ja no passarà allò que va anunciar la Ministra d’Igualtat que Obama estaria de president dels Estats Units i Zapatero d’Europa”.

Pel que fa el Tractat de Lisboa, és l’hereva indirecta de la fallida Constitució Europea, un projecte pel qual tant Carles Gasòliba, primer, i Ignasi Guardans, més tard, hi van batallar amb cos i ànima perque sortís endavant. Convergència i Unió va demanar el vot a favor al referèndum després d’un congrés de Convergència Democràtica dividit pel que fa aquest tema. No obstant, Tremosa s’hi va manifestar en contra, però també afirma que “El Tractat de Lisboa, en aquest punt, està pensat per evitar presidents frikis de països frikis”. I es refereix al president de la República Txeca, Vaclav Klaus, euroescèptic recalcitrant, que durant la seva Presidència de Torn el primer semestre del 2008 es va negar a ratificar el tractat de Lisboa fins que dos dies abans d’extinguir el seu mandat, i degut a la pressió europea i a la victòria del “Sí” al tractat al referèndum celebrat a Irlanda, va cedir.

Convergència s’ha de fer la idea que no passarà gaire temps en que els seus representants al Parlament Europeu deixaran de ser “de Convergència”, pròpiament dit, per passar a ser de l’ELDR, o de l’ALDE. Almenys és això el que comenten algunes veus del mateix partit, especialment per part dels britànics i els suecs. De fet, no són pocs els Eurodiputats que pensen que Europa hauría de tenir unes estructures més fortes, i això passa per recaptar impostos pròpis i poder construïr infraestructures pròpies europees, així cóm també que els partits europeus es converteixin en això. partits europeus, totalment a part dels partits nacionals i on cada ciutadà escollís de la manera més directe possible al seu candidat. Però, per altra banda també existeix qui pensa que això no afavoriria a Europa perque sería una manera d’apartar-se massa dels problemes nacionals de cada país membre.

Tot i això, sembla clar que la política estrictament europea, la que es fa des d’Europa, és una política més de gestió on no sembla haver-hi espai per personatges carismàtics. No hi ha grans líders, sinó bons gestors, capaços de poder moure’s entre els interessos de cada partit, els de cada païs i els interessos d’una Europa Comuna. Moltes vegades l’equidistància és impossible i per això el Parlament Europeu és un dels més permissius pel que fa la llibertat de vot de cada Eurodiputat. “Jo mateix he votat en contra algunes vegades del que vota el meu partit a Europa”, comenta Tremosa sense ruboritzar-se.

Aquest és el treball que he presentat cóm a treball de final de Seminari. És l’últim treball que presento a la Universitat. Tot vostre.
Anuncis

Deixa un comentari

Filed under facultat de comunicació blanquerna, politiqueig, treball, universitat

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s