Es veu que el Marphille s’ha enrotllat i en comptes de fer tres posts sobre anglès australià ha llençat la casa per la finestra i ha decidit fer la “setmana australiana”, com el Corte Inglès.

Així que aprofiteu per veure el segon post de la sèrie “No worries, mate!“

Espero que us agradi!

Aquí us deixo amb el seu nou single “Retorica II” del nou EP “Rojo” que trauran aviat aviat!

Fan un concert el dia 22 a la Sidecar de presentació de l’àlbum. Si compreu la entrada de regal teniu la descàrrega gratuïta de l’EP. No sona malament, eh?

Va, aprofiteu que jo no pararé per allà!

Després de tant de temps, tot just acabo d’obrir un altre bloc, aquest en anglès i més orientat al mercat Aussie: http://catalanqueenslander.wordpress.com! Encara he d’acabar de pulir-lo, però de moment… I hope you enjoy it!

Però ara fa unes setmanes, a finals d’abril, davant la situació econòmica que assola l’estat espanyol i davant les notícies que escriuen els articulistes entesos en la matèria econòmica, la meva família em va enviar un mail encoratjant-me a no tornar:

“Jo crec doncs, que val mes que et vagis fent a la idea de que el millor es que et busquis una feina fora del nostre país, sigui a Austràlia o sigui en qualsevol altra banda del món (…). Un cop ets a 20.000 km. lluny de casa tampoc es qüestió de tornar a patir gana. Es un consell, crec que bo.”

És dur haver de llegir aquestes paraules que t’ha escrit el teu propi pare. I no crec que a ell li hagi fet gaire gràcia tampoc que m’ho digués. Sé que ho va fer perquè vol el millor pel seu fill, jo tampoc hagués dubtat a escriure una cosa semblant al meu fill si es trobés en la mateixa situació. I des d’aquí li agraeixo el consell.

Però fet i fet, les coses a casa, és cert, no estan per tirar coets. Ni molt menys. Tenim un atur juvenil (de les persones d’entre 16 i 25 anys) de fins al 40%, els dos partits majoritaris al congrés dels diputats ens enganyen i son un focus de corrupció i són les entitats menys democràtiques que hi pot haver en una democràcia. Si les primàries només les voten ells, i els que s’hi presenten és perquè van enxufats! Les lleis que es presenten al congrés només les voten els polítics que hi són i ningú pregunta res a la ciutadania, i els últims responsables de la política en aquest país (alerta, que això m’ho va dir la Montse Capdevila, Tinent d’Alcalde de l’Ajuntament de Sabadell, PSC) són les grans empreses i els bancs. Això vol dir que els interessos polítics estan supeditats als interessos empresarials i bancaris? Mira noi, malauradament sí.

I és tota aquesta porqueria i més la que ha fet que els meus pares em diguin que a l’exili m’hi puc guanyar millor la vida.

Per això jo també estic indignat.

Indignat, sobretot, perquè els meus pares han fet l’esforç de donar-me una educació pensant-se que podia aconseguir un bon lloc de treball a Catalunya i finalment veuen, i fins i tot m’aconsellen, que el millor que puc fer és exiliar-me.

Indignat perquè sóc d’una generació que abans de la crisi tenia assumida que no trobaria casa a la seva puta vida (no recordeu les protestes del 2007?) i després de la crisi hauré de treballar fins als 67 anys i cotitzar-ne mínim 40 per tenir la pensió complerta (a aquest pas, jo ni de conya), que a més ha quedat reduïda a una broma de mal gust.

Indignat perquè amb l’excusa de la crisi es fan retallades a aspectes socials que no s’haurien de retallar, com ara l’educació, o la sanitat, en comptes de retallar despeses inútils. Com per exemple, els cotxes oficials i els informes inútils. O que amb el sou mensual de certs polítics es pugui mantenir una família en situació d’atur durant uns mesos.

Indignat perquè a la classe política hi impera el nepotisme, l’amiguisme i es mira de treure’n profit de qualsevol manera. I no només entre els partits considerats majoritaris, tan a Catalunya com a l’Estat, una mostra són els 3000 euros que la Generalitat de Catalunya va pagar a la dona del Conseller Primer del moment Josep Bargalló (d’Esquerra) per fer uns peus de foto per una exposició. Això va ser el 2007, 2008 si no me’n recordo malament…

Indignat perquè també (i això va pels que han muntat el ciri entre els hashtags #spanishrevolution i #catalanrevolution) el meu país té un Estatut d’Autonomia votat per tot un poble de la ribera del Mediterrani i retallat per dotze homes sense pietat a una Vil·la (Madrid tècnicament no és una ciutat) a més de 500 km de la costa. I que ens haguem d’empassar coses com ara que no ens tornin els calés que ens deuen de Madrid amb el fons de competitivitat amb els vots a favor d’aquest segrest d’un partit que es fa dir “Catalanista d’esquerres”.

Indignat perquè hi hagi polítics que tot i les seves corrupteles encara vagin donant lliçons de ciutadania.

I també m’indigno per avançat, perquè estic segur que hi haurà algú que al llegir aquesta entrada haurà dit que he “encès el ventilador” amb un to entre despectiu i autoritari. D’això es tracta, la democràcia de tant en quant no? D’encendre el ventilador i que hi entri aire nou!

Per això i per molt més, estic indignat i per això dono ple suport al moviment del 15M i de les acampades arreu de l’estat espanyol i també a l’estranger que s’estan fent. Aquí a Brisbane no tinc clar si al final fem alguna cosa els espanyols i els catalans que hi vivim, però la sensació és que també n’estem fins els pebrots i que això que t’empenyin a viure a l’exili (encara que sigui en un país tan fantàstic com Austràlia) és una merda. Simple, clara i planament, una merda penjada en un cordill.

Bé, si, aquí hi tinc moltes més possibilitats, les rendes són més altes i és un país molt més desenvolupat que Espanya, clar. Però com em va dir una molt bona amiga ara fa un temps parlant pel facebook, “Es que la terra tira molt”.

Ok, potser estic exagerant una mica, però això de deixar de banda tota la experiència per haver de començar de nou és dolorós. No se m’acut cap altra paraula per descriure-ho. I sí, s’arriba a superar quan portes més de mitja vida vivint a on t’has exiliat, però pel camí pateixes.

Així que nens i nenes que esteu acampant o no, però esteu immersos en la jornada de reflexió, us dic que a mi, ara per ara, ja m’han fet fora, d’alguna manera o altra. Però vosaltres lluiteu per canviar tot això, si us plau.

Enjoy!

I si alguna vegada he dit pel twitter que per fi tenia Internet a la Uni… Sí, en tinc. Però per aconseguir trobar la xarxa ja has de fer un màster que jo no vaig fer. I per connectar-me a casa… em sembla que també hauré de fer un altre màster. Avançat, però. Màster Avançat en Connexió Internàutica. De fet, no entenc per què no en fan un a la UPC, perquè a Catalunya també costa molt entrar a les xarxes públiques. Algú ho havia de dir.

Però a part de la impossibilitat d’entrar a la xarxa, estic prou bé. Gràcies.

I si això, començo a explicar com és el lloc on estic vivint ara…

Brisbane es troba a una latitud sud si fa no fa similar a la de les Illes Canàries, el que fa que es trobi en una zona de clima tropical. Els conceptes “primavera”, “estiu”, “tardor” i “hivern” sembla que no estiguin gaire en boga per aquí, però el fet que sigui una zona tropical amb pluges abundants fa que la vegetació floreixi per on li doni la gana. Això fa de Brisbane una veritable ciutat-jardí. Hi ha verd per totes bandes.

Però que sigui una ciutat-jardí no vol dir que no hi hagi grans construccions. Tot el contrari. Aquesta ciutat no para de créixer. S’estan construint nous gratacels a la City, o CBD, de Central Business District, (de fet, els primers gratacels van començar a brotar per la City a principis dels 90) i moltes de les infraestructures (carreteres, hospitals, transports, escoles…) també semblen nous de trinca. En part, Brisbane no només està millorant les infraestructures, sinó que també està creixent molt ràpidament, tant a l’ample, com a l’alçada com pel que fa a la població. En certa manera em recorda a Barcelona quan s’hi havia de fer els Jocs Olímpics: En permanent construcció, però amb encara un cert encant de ciutat de províncies. Cal recordar que vam competir contra ells per tenir els Jocs del 1992, i per això els habitants de Brisbane ens tenen certa enveja.

Perque també us en feu una idea, Brisbane també és coneguda a Austràlia com “Brisvegas”, ja que entre els anys 30 i fins ben entrats els 90 era la única ciutat que hi havia a aquesta banda de la frontera amb Nova Gales del Sud on hi havia una mica de diversió. I quan dic “diversió” em refereixo al joc, putes i alcohol. Com Las Vegas. Si hi sumeu això a la gran quantitat de llums de neó que també hi ha al voltant de la carretera principal que la uneix amb els suburbis del nord, sí, definitivament podem parlar de “Brisvegas”.

Però d’aquí a 10 anys donarà molt a parlar. Potser arribarà a ser una nova Barcelona algun dia. Però ara per ara si hem de fer una comparació amb alguna ciutat que coneguem, Brisbane seria la València d’Austràlia. La tercera ciutat en població i extensió però amb moltes ganes de projectar-se internacionalment. De fet, ho té tot a favor per que hi arribi, com ara un aeroport Internacional, bons museus (millors fins i tot que els de Barcelona m’atreveixo a dir), fins a cinc universitats (només a Barcelona ja n’hi ha set: UB, UAB, URL, UIC, UAO, UPF i UPC)…

Definitivament, Brisbane és, com diu el seu eslogan, Australia’s new world city.

PS: Sento fer un post tan curt pero nomes em queden 5 min. de connexio… ARGGGH!